Com si es tractés del mitin final, els mercats han volgut tenir presència a la campanya electoral fent un advertiment. Però a diferència dels partits que concorren a les eleccions, als “mercats” no estan sotmesos al referèndum de les eleccions. A que respon la pujada de la prima de risc? Ha passat alguna cosa en l’ultima setmana? Alguna cosa d’ahir a avui perquè pugi 65 punts, un 12%? No, simplement han volgut dir la seva en una ingerència semblant a la dels cures quan van recordar als seus fidels que havien de votar als partits que estiguin en contra de l’avortament, o el que és el mateix, tots dos ens “conviden” a votar al PP. Un sota l’amenaça de cremar a d’infern i l’altre de podrir-nos arruïnats. Han volgut enviar un missatge de por. Una amenaça per acabar de convèncer als indecisos. Una extorsió en tota regla “recordeu, voteu a qui toca o us enfonsem l’economia. I ho podem fer”. Ens han deixat un avis, la prima de risc a nivells propers al rescat. I just desprès, els seus còmplices envien recomanacions per tal que fem més sacrificis, més ajustos. El terreny abonat per a que el nou govern liquidi definitivament els pocs drets que ens queden. Només es pot fer una cosa, resar i esperar a que Déu ens perdoni pels nostres pecats…. O millor, algo real i possible, votar a qui estarà a favor de les persones treballadores i no dels mercats (no els necessitem).

Resultats electorals

Posted: 18 Novembre 2011 in C'est la vie
Etiquetes: ,

Aquesta és la meva previsió dels resultats de les eleccions generals d’aquest 20N.

Fonts:

– Eleccions municipals 2011, 2007: http://elecciones.mir.es/locales2011/

– Eleccions municipals 2003: http://www.elmundo.es/especiales/2003/05/espana/25m/elecciones.html

– Eleccions generals 2004, 2008: http://especiales.abc.es/elecciones-2008/resultados/congreso/provincias

– Eleccions generals 2000: http://www.20minutos.es/resultados-elecciones/2000/congreso/provincias/

– Eleccions autonòmiques 2007, 2011: http://resultados.elpais.com/elecciones/2011/autonomicas-municipales.html

– Eleccions autonòmiques andaluses 04 i 08, basques i galleges 05 i 09 i catalanes 06 i 2010: webs de les comunitats.

– Cens electoral 2004, 2008 i 2011: http://www.ine.es/oficina_censo/cifras_electores.htm

– CIS: Encuesta preelectoral elecciones generales 2001.

Amb el cara a cara del candidat del PSOE i del PP hem assistit al reconeixement públic que no calen eleccions. Tot i presentar-se una multitud de partits, s’ha considerat que només dos tenen dret a participar d’un debat electoral a la televisió pública. No hi hauria cap problema si aquest debat s’hagués donat en una televisió privada, l’únic que es podria reprochar és la manca de rigor periodístic o pluralitat, però com és privada…. però a la publica! Com que tothom sap que guanyarà el PP, i el PSOE es la única forca que li podrà fer (una mica) d’ombra, per què convidar a més candidats? El problema és real: on posar el límit? Un debat a 20 es inviable. Però una cosa és posar un llistó i una altra és fer el que et doni la gana. I en aquest cas s’ha fet el segon, perquè es podrien haver fet servir límits utilitzats en d’altres moments, com els partits amb representació parlamentària o partits que representin diverses ideologies, o que representin un interès destacat des del punt de vista periodístic… El que han fet es esborrar, ignorar la pluralitat intrínseca del sistema democràtic. Perquè posats a ser pragmàtics, si totes les enquestes i analistes politics donen per guanyador al PP, el programa es podria haver limitat a una interpel·lació directa i única a Mariano Rajoy com a futur president, tipus “tengo una pregunta para usted”.

El sistema democràtic com a tal no pot donar per sentat que hi haurà un guanyador. Precisament es basa en això, que hi ha diferents opcions en igualtat de condicions i que totes participin de la pugna pel poder. La televisió pública, que ha de representar els interessos públics, i per tant ha de ser reflex de l’estat i el seu sistema, no pot ser la primera que es salti les regles del joc. Perquè en aquest cas ha cedit davant els interessos privats de dos organitzacions polítiques concretes que promouen el bipartidisme. I una cosa és que la cultura política d’un país es decanti pel bipartidisme (podríem analitzar si és una tendència natural o provocada), i l’altre és que l’estructura de l’estat estigui al servei del interessos comuns de dos organitzacions per sobre de la resta i del interès general (vet aquí, una manera de provocar el bipartidisme).

Tothom sabem des de fa un any que el PSOE perdrà el poder al Parlament i que el PP el guanyarà. Al igual que un any abans de les eleccions catalanes, tots sabíem que el tripartit estava perdut i que en Mas seria el proper president. Llavors? No calia fer eleccions, no? O si?