Posts Tagged ‘Revolució’

Fins ara ens havien inclucat la idea que els treballadors necessiten l’empresari perquè aquest posa la idea (és una persona emprenedora, deien), els recursos i assumeix el risc (de que la seva idea, esforç i recursos no acabin de rutllar i ho perdi tot). La situació actual demostra el contrari: l’empresariat compra drets d’autor (idees) i contracta especialistes per produir idees. Per tant, són les persones treballadores qui aporten les idees i el coneixement. Les empreses estan subvencionades per l’estat (deduccions, subvencions, facilitats fiscals…) per tant, part de la inversió empresarial prové dels mateixos treballadors que amb els seus impostos i deixant de cobrar als rics, financen l’empresa. I el risc? Si l’empresa va mal, fem un ERO i es despatxa a la gent, amb el que el risc es assumit pels propis treballadors es van a l’atur i per la resta de població que és la que paga el subsidi d’atur. I si no, sempre pot venir l’estat i injectar diner públic per sanejar la teva empresa, en pro de l’interès general amb l’excusa de no perdre llocs de treball, això sí, permetent que els directius es multipliquin el sou mentre l’empresa fa figa.

Per tant, què és el que fa l’empresari? Emportar-se els beneficis en època de bonança, i sortir corrent en crisi deixant els problemes a aquells dels que deia eren incapaços de fer res sense ell. Qui necessita qui? Potser la resposta és que no necessitem empresaris, els treballadors ens necessitem entre nosaltres, per tal que els rics no s’apropiïn del nostre coneixement, del nostre temps i salut, altrament dit força de treball, ni de la riquesa que generem. Ara, cal que sobre aquesta necessitat mútua ens recolzem mútuament. Quan deixem de recolzar-nos entre nosaltres, quan ens adormim, quan no mirem al company, els rics (que això sí que ho saben fer be) s’aprofiten i s’emporten tot (lease acomiadaments massius a telefònica l’any que va batre el record històric de beneficis amb deu mil milions d’euros, o les indemnitzacions de deu milions d’euros per a directius de bancs i multinacionals en fallida).

Considerar el que va passar el dimecres 15 de juny d’extrema violència, és símptoma que vivim en un país una mica aburgesat. Si considerem que això és extrema violència, ens hem quedat sense qualificatius per a un conflicte armat. I ja que estem, cal recordar que això ens porta a considerar que penjar un cartell a una paret o anar despullat pel carrer, és violent i s’ha de penalitzar.

És de tot lícit que el sistema protegeixi la seva integritat i la dels que el defensen, però malament anem si la classe política no entén el que està passant. Un fet inaudit com aquest, l’intent de segrestar el Parlament, no ha estat provocat per un capritx d’uns quants, el que ha motivat aquesta situació és una greu situació que situa a les persones cap a la desesperació de veure com cada setmana se li retallen els seus drets i se’ls avisa que això no ha fet més que començar. Per altra banda, també és poc rigorós posar el crit al cel per aquest incident puntual i no dir res pel segrest permanent al que els mercats i les institucions que els representen o el defensen mantenen sistemàticament sobre els mecanismes democràtics. Sí, és cert, va costar molt aconseguir el que tenim, però fa també molt de temps que ens vam quedar sense. Li diuen sistema democràtic a escollir la persona que firmarà els mandats d’un altre? Fa temps que els nostres governants s’han convertit en una eina de legitimació dels interessos dels mercats. Fins i tot, els nostres polítics reconeixen que estan lligats de mans davant els mandats que fan unes institucions tan democràtiques com l’agència de qualificació Mudis, el Banc Europeu o els directius de les grans multinacionals. Algú em podria dir quan, com i on puc anar a votar a aquests ambles personatges que són els que en realitat manen? Perquè són ells qui fan les propostes que després els nostres governants “no tenen més remei” que acceptar. I aquestes són les decisions realment importants, les que tenen una influència directa sobre les nostres vides. I davant d’això ens posen a defensar una institució que no és més que una marioneta?

L’insult, les empentes i fins i tot les agressions físiques (lleus), és un fet alarmant, però és la única sortida que està trobant la gent per canalitzar la seva desesperació, ja que els que se suposa disposen dels mecanismes per assegurar la nostra subsistència no estan responent tal i com s’espera. I això sí que és greu. Violència és quedar-te sense casa, violència és estar més de dos anys a l’atur i quedar-te sense sustentant econòmic per alimentar la teva família, violència és veure com un banquer diu que ell és el guanyador de la crisi. Coacció i amenaces són les que fan la patronal, el governador del banc d’Espanya, el president del Banc Europeu o les agències de qualificació, quan diuen que els treballadors hem d’apretar-nos més el cinturó, que ens han d’apujar els impostos i que hem de reduir l’estat del Benestar, si no volem quedar-nos sense treball, mentre els rics continuen mantenint el seu vergonyós ritme de vida “por todo lo alto”.

És lamentable el que ha passat, de fet jo crec que tothom ho lamenta. Arribar a aquest extrem sempre és lamentable. No crec que ningú vulgui arribar a aquests extrems, jo crec que tothom preferiria solucionar les coses de manera pacifica. Però no són aquestes persones les que han provocat aquesta situació. Una vegada més continuem criminalitzant les víctimes, mentre els culpables i els seus còmplices continuen gaudit dels seus privilegis i vivint a costa dels sacrificis de la majoria.

No faré apologia de la violència, però no veure què la provoca és no voler afrontar la realitat. Mentre els nostres governants continuïn ignorant les necessitats i demandes de la població, continuarà existint violència. I d’això, la historia va plena d’exemples. Els únics responsables d’aquesta situació han estat els que disposen de la capacitat de governar. Que no se’ns oblidi, la resta som les víctimes.

És molt preocupant l’intent de segrest de la màxima institució representativa del sistema democràtic. L’ús de la violència sempre és inadmissible. I per això, el moviment 15 M, com a instigador del segrest (volien impedir a través de la resistència passiva l’entrada dels diputats per protestar contra les retallades) i com a responsable del segon (qui organitza una acció ha de contemplar les seves repercussions i preveure els mitjans per tal que aquestes coincideixin amb els seus objectius) ha fet un pas endavant en la seva “radicalització”. El preocupant de tot plegat és que el moviment 15M ja no és aquella cosa simpàtica i innocent. Han passat de la reflexió a l’acció: un moviment que comença a situar-se fora dels canals establerts del sistema democràtic, i això requereix una resposta contundent.

Sí, és preocupant, però no ho són els actes anecdòtics de violència lleugera, el preocupant és com hem arribat fins aquí. I sí, cal una resposta contundent. Llàstima que la resposta sigui la deslegitimació i la ignorància sistemàtica a les seves reivindicacions i propostes. I llàstima que la contundència sigui la repressió policial.

És una llàstima que aquests fets hagin eclipsat el que realment passava al Parlament i que era objecte de la protesta: l’aprovació dels pressupostos de les retallades.  El que realment ens hauria de preocupar són els motius que impulsen a aquestes persones a fer el que fan, i que en una altra situació no ho farien, de fet no ho han fet.

El que és realment preocupant és la involució progressiva que estem vivint amb una retallada rere altra dels drets de la classe treballadora, mentre les classes benestants continuen mantenint els seus privilegis i aprofiten la situació de crisi econòmica per imposar les seves tesis liberals, que no fan més que afiançar el seu poder. I sobretot, el que és més preocupant és que excepte una minoria, la classe política d’aquest país està acompanyant aquest procés, uns (la dreta), perquè són els representants dels poderosos i rics, i els altres (els autoanomenats centre esquerra) perquè busquen la centralitat i com és evident només troben formules neoliberals. Mentre, un petit reducte de polítics continua proposant canvis estructurals per transformar el sistema democràtic liberal, i convertir-lo en un sistema regit pels interessos de les persones i no pels econòmics, i és aquí on el Moviment 15 M hauria de veure que pot tenir un aliat que fa molts anys que fa unes propostes 90% coincidents.

Ara bé, malgrat que els incidents del dimecres 15 de juny són preocupants, focalitzar el problema en la reacció indignada de la gent és no voler veure què passa. Si aquesta gent ha arribat a aquests “extrems”, és perquè no els hi queda més remei. És per la situació extrema (aquesta vegada sense cometes) en la que viuen on veuen que es queden sense casa, sense treball, sense escola i sense metge. I això sí que és violent.

Si han arribat fins aquí, és perquè proposen canviar un sistema que és bel·ligerant amb les persones i que només es preocupa per l’economia de les elits benestants. I per això fan propostes, la majoria de les quals han estat rebutjades pels representants de les elits benestants, que són els que governen. Ah, sí, però malgrat tot, aquestes no són maneres. Ja, però existeix cap possibilitat de fer-ho d’una altra manera? I em refereixo a una possibilitat material de fer-ho. Perquè tots sabem que existeix la possibilitat formal de canviar el sistema, però materialitzar-ho és casi impossible.

Quan la desesperació es torna violència en règims estrangers, tot i no defensar-la, tothom és comprensiu amb aquesta. Però quan aquesta apareix al nostre pati, ens posem les mans al cap. I d’això és diu com a mínim hipocresia. Si la gent arriba a extrems, és perquè els canals habituals no han estat capaços de digerir les seves demandes. I això és el que realment hauria de preocupar-nos, perquè escombrar sota l’estora no fa desaparèixer la brutícia (perdó per la metàfora), contínua allà. I un dia o un altre, se’t tira a sobre. I en aquest cas, la demanda continuarà existint fins que algú no només l’escolti, sinó que li doni una sortida. Fins que això no passi, l’anècdota del dimecres 15 de juny es pot convertir en un fet habitual. I els responsables són només els que disposen de la capacitat i el poder per canviar les coses. I si no, un dia o altre, la població haurà de prescindir dels seus representants i fer-ho ella mateixa.