Posts Tagged ‘Sistema’

Amb el cara a cara del candidat del PSOE i del PP hem assistit al reconeixement públic que no calen eleccions. Tot i presentar-se una multitud de partits, s’ha considerat que només dos tenen dret a participar d’un debat electoral a la televisió pública. No hi hauria cap problema si aquest debat s’hagués donat en una televisió privada, l’únic que es podria reprochar és la manca de rigor periodístic o pluralitat, però com és privada…. però a la publica! Com que tothom sap que guanyarà el PP, i el PSOE es la única forca que li podrà fer (una mica) d’ombra, per què convidar a més candidats? El problema és real: on posar el límit? Un debat a 20 es inviable. Però una cosa és posar un llistó i una altra és fer el que et doni la gana. I en aquest cas s’ha fet el segon, perquè es podrien haver fet servir límits utilitzats en d’altres moments, com els partits amb representació parlamentària o partits que representin diverses ideologies, o que representin un interès destacat des del punt de vista periodístic… El que han fet es esborrar, ignorar la pluralitat intrínseca del sistema democràtic. Perquè posats a ser pragmàtics, si totes les enquestes i analistes politics donen per guanyador al PP, el programa es podria haver limitat a una interpel·lació directa i única a Mariano Rajoy com a futur president, tipus “tengo una pregunta para usted”.

El sistema democràtic com a tal no pot donar per sentat que hi haurà un guanyador. Precisament es basa en això, que hi ha diferents opcions en igualtat de condicions i que totes participin de la pugna pel poder. La televisió pública, que ha de representar els interessos públics, i per tant ha de ser reflex de l’estat i el seu sistema, no pot ser la primera que es salti les regles del joc. Perquè en aquest cas ha cedit davant els interessos privats de dos organitzacions polítiques concretes que promouen el bipartidisme. I una cosa és que la cultura política d’un país es decanti pel bipartidisme (podríem analitzar si és una tendència natural o provocada), i l’altre és que l’estructura de l’estat estigui al servei del interessos comuns de dos organitzacions per sobre de la resta i del interès general (vet aquí, una manera de provocar el bipartidisme).

Tothom sabem des de fa un any que el PSOE perdrà el poder al Parlament i que el PP el guanyarà. Al igual que un any abans de les eleccions catalanes, tots sabíem que el tripartit estava perdut i que en Mas seria el proper president. Llavors? No calia fer eleccions, no? O si?

El cert és que Papandreu s’ha trastocat, després de tanta reforma dissenyada pels mercats per a que aquests puguin seguir incrementant la seva fortuna a costa de les persones treballadores, va i decideix convocar un referèndum. Certament la cosa té poc sentit.

Però ha estat per voluntat pròpia o s’ha vist forçat per la pressió social exercida per la ciutadania grega? Segons els mitjans de comunicació espanyols, les queixes, vagues i manifestacions no estaven servint de res. Però ja sabem que això forma part del continu descrèdit dels mitjans de comunicació al servei del capital per desmobilitzar la ciutadania. Ens estaven dient, “si a Grècia, que estan fatal, no els serveix de res mobilitzar-se, vosaltres no cal que ni ho penseu”. Doncs vet-ho aquí, d’algo els ha servit.

Però una vegada més es demostra que als poderosos, i en especial a aquells al servei del capital, no els agrada que la ciutadania digui la seva, i estan tan enfadats que amenacen, no només en retirar el suport que havien acordat amb el president grec, cosa que seria del tot legítima, sinó en castigar als grecs de fer-los fora de la Unió Europea. Han amenaçat molt amablement, com no pot ser d’una altra manera si es parla de l’estil europeu. Si hagués estat Bush, hauria dit “ho accepteu sense condició els acords i us deixeu de mandangas, o us envio la sisena flota i us esborro del mapa”. Els europeus tenim estil, tot i que Papandreu proposava fer un referèndum per tal que els grecs donin el seu parer al nou pla, la UE proposa que la pregunta fos “vol vostè sortir de l’euro?”. Que vol dir això? No estàvem parlant de l’europeisme grec, estem parlant de la seva economia. Amb aquesta proposta s’envia un missatge clar als grecs: si feu un referèndum i us atreviu a parlar per sobre dels poderosos, i ja no diem si ens contradieu, no només deixarem d’ajudar-vos econòmicament, sinó que us farem fora de la UE. Posats a fer una proposta de pegunta es podria proposar “Voleu deixar de dir-vos grecs?” o millor, la pregunta podria ser “vol vostè rebutjar els acords i enfonsar-se en la misèria durant 50 generacions, cremar a l’infern per la seva gosadia i patir totes les epidèmies existents mentre visqui?”.

En realitat no els fa por el fet d’haver de buscar una solució al problema grec, el que els fa por és que la ciutadania es fiqui en el que ells consideren els seus assumptes (la política). Perquè Papandreu podria preguntar “està a favor de continuar fent esforços a canvi de que ens perdonin el 50% del deute que tenim?. Vist així, no sona malament. Però no, no es pot tolerar que ningú més que ells decideixin el nostre futur.

I així, finalment ha passat, han aconseguit doblegar a un país, al seu Parlament, al seu president. Amb estil o no, ens ho han deixat clar, manen ells, i la democràcia pot esperar.

Fins ara ens havien inclucat la idea que els treballadors necessiten l’empresari perquè aquest posa la idea (és una persona emprenedora, deien), els recursos i assumeix el risc (de que la seva idea, esforç i recursos no acabin de rutllar i ho perdi tot). La situació actual demostra el contrari: l’empresariat compra drets d’autor (idees) i contracta especialistes per produir idees. Per tant, són les persones treballadores qui aporten les idees i el coneixement. Les empreses estan subvencionades per l’estat (deduccions, subvencions, facilitats fiscals…) per tant, part de la inversió empresarial prové dels mateixos treballadors que amb els seus impostos i deixant de cobrar als rics, financen l’empresa. I el risc? Si l’empresa va mal, fem un ERO i es despatxa a la gent, amb el que el risc es assumit pels propis treballadors es van a l’atur i per la resta de població que és la que paga el subsidi d’atur. I si no, sempre pot venir l’estat i injectar diner públic per sanejar la teva empresa, en pro de l’interès general amb l’excusa de no perdre llocs de treball, això sí, permetent que els directius es multipliquin el sou mentre l’empresa fa figa.

Per tant, què és el que fa l’empresari? Emportar-se els beneficis en època de bonança, i sortir corrent en crisi deixant els problemes a aquells dels que deia eren incapaços de fer res sense ell. Qui necessita qui? Potser la resposta és que no necessitem empresaris, els treballadors ens necessitem entre nosaltres, per tal que els rics no s’apropiïn del nostre coneixement, del nostre temps i salut, altrament dit força de treball, ni de la riquesa que generem. Ara, cal que sobre aquesta necessitat mútua ens recolzem mútuament. Quan deixem de recolzar-nos entre nosaltres, quan ens adormim, quan no mirem al company, els rics (que això sí que ho saben fer be) s’aprofiten i s’emporten tot (lease acomiadaments massius a telefònica l’any que va batre el record històric de beneficis amb deu mil milions d’euros, o les indemnitzacions de deu milions d’euros per a directius de bancs i multinacionals en fallida).